Llibertari

ALLÒ QUE NO ET MATA ET FA MÉS FORTA

buscaret | 21 Agost, 2005 19:20

Vaig molt forta. Allò que em va passar ahir crec que ho he de contar perquè val un potosí. Havia aparcat el meu renault a l'aparcament que hi ha devora l'Institut Ramon Llull, davall la plaça del Tubo. Eren devers les sis i mitja. Havia d'anar a veure una amiga que parí bessonada a la clínica Rotger. A un lloc de flors de la Rambla vaig comprar un ram de roses color xampany que sempre li han agradat a n'Antònia Maria. N'Antònia Maria sempre fou molt convencional, fins i tot de petiteta. quan jo destrossava les pepes per veure el budellam, ella les vestia, les pentinava i les maquillava com si una premonició d'ella mateixa. El seu destí era trobar un home que l'estimàs, casar-se i tenir fills. Ara ho ha aconseguit. Quasevol dia trabucarà i llavors jo seré al seu costat per aconsellar-la. Només una persona tan desorientada com jo la pot orientar. Les clíniques sempre he trobat que fan olor de mort. I això sempre em posa a mil. Com si la carn demanàs la seva realització abans de convertir-se en matèria cuquera. Record un poema de Gabriel Ferrater que m'encantava i que deia una cosa aixó: "Quan els cucs feran un sopar fred amb el meu cos hi trobaran un regust de tu..." Al sopar fred amb el meu cos hi trobaran una mala fi de sabors. Som així de clara. Quan ja era a la planta em va pegar una pixera espantosa. Abans de partir m' havia begut tres tassonades d'aigua. L'aigua és una meravella per fer nets els ronyons i cuidar aquesta figura meva amb unes mides que ni la Miss Baleares d'enguany em pot fer front. Duia una minifaldilla vermella i una brusa de blonda molt escotada. Amb això de la gota freda i la pluja del matí el temps ha refredat i no vull agafar cap memeu. Per això havia agafat un fulard roig i negre com la novel·la d'Stendhal o la bandera dels anarquistes. Quan vaig entrar en el water amb el ramot de roses, el fulard i el bolso de loewe en bandolera vaig veure aquell home alt i moreno que pixava i que em mirava com si la meva presència fos la cosa més normal del món. Em va fugir tot el desig mingitori i em vaig quedar bocabadada davant el pardal mig enravenat que aquell individu, alt i forçarrut, amb una camiseta imperi negra i uns calcons cranquers em mostrava fent-me la mitja. Tot va ser molt ràpid per part meva. Vaig anar cap a la porta i la vaig tancar en fort. Vaig deixar tot aquell embalum que duia en terra. Vaig obrir el bolso i vaig treure un condó. Amb la incisiva dreta el paper de cel·lofana va quedar destrossat. Elll semblava sorprès i alegre. Anant molt alerta li vaig recobrir amb aquell budell de làtex tota la verga que havia agafat unes dimensions impressionats. Un bon pam i busques de busca, de marbre, vaig pensar mentre m'hi amorrava com si fos un pirulí d'aquells que em tornaven boja quan anava al Ram. Ell em posava les mans entre els cabells. Sort que aquell matí m'havia fet una mascarilla de garnier perquè amb l'aigua de mar sempre em queden secs i aspres. Sentia tot aquell tros de carn fins a la gargamella i els seus gemecs espantosos que m'excitaven com una cussa. Pssst! Pssst!, vaig xitar perquè no fes tant de renou. No sé quin temps va durar la feta. Emperò en acabar ell em va dir que em volia tornar veure i jo li vaig contestar amb la mudesa més total i un somriure de mala puta. En el water de dones em vaig recompondre. Sort que no m'havia deixat marques. Perquè em va xuclar tot el coll fins que va tenir alè, perquè em va aficar la llengua fins a la campanerta i em va fer una cunilicció d'aquelles que ja havia oblidat existissin. En arribar a l'habitació d'Antònia Maria feia una pudorada de L'air du Temps que m'havia xifonat a les totes per treure l'olor dels sucs amorosos. N'Antonia Maria estava alabada amb els dos bessonets dins dos bressolets a cada costat del seu llit. L'home, un empleat de banca grassonet i amb ulleres gruixades, em va donar aquella mà balba i greixosa que em feia un poc d'oi. Quan n'Antònia Maria em va dir que em veia molt vermelleta li vaig contestar que m'havia passat de coloret. El plaer s'imprimeix a la pell i no hi ha cap cosmètic que el pugui esborrar. Ara no puc escriure pus perquè vull veure El resplandor. Demà contaré la feta de l'aparcament que va convertir el meu dia de Sant Bernat en una festa sexual rodona.

General | Següent | Anterior | Comentaris (5) | Retroenllaços (0)

Comentaris

felicitacions

prometeu | 21/08/2005, 20:24

Ja era hora de trobar un texte com aquest. Ben fet, agosorat com pocs en aquest bloc tan fat. M´animes a fer-ne un de semblant. Espero que no t´importi. Foc a la vida.

done

good | 17/06/2008, 23:35

Thats right.
http://redlin7.siteburg.com/7.html
http://trabe7c2.hostaim.com/7.html
http://7kktregole.isuisse.com/3.html
http://trabe7c2.hostaim.com/45.html
http://grebto9e.ifrance.com/25.html

Afegeix un comentari
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb